Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Castoriadis, Cornelius (1922-1977) HIST.

Filòsof, economista i psicoanalista francès d'origen grec. Va néixer a Atenes, on va estudiar economia, dret i filosofia. Va marxar a França el 1945, a la fi de la Segona Guerra Mundial, després de contemplar com Stalin i els soviètics deixaven morir als combatents comunistes grecs per satisfer els pactes amb els aliats. Aquest fet li va conduir a elaborar una feroç crítica al marxisme soviètic, encara que des de posicions marxistes radicals. A França va ingressar en el partit trotskista, encara que aviat es va separar d'aquesta una altra forma d'ortodòxia, ja que, encara que en els seus inicis Castoriadis (conegut pels seus amics com Corneille) va criticar el marxisme stalinista en nom del trotskisme, aviat va veure els límits d'aquesta crítica.

El 1949 va crear la revista Socialisme o Barbàrie, que va dirigir fins a 1965 i que va exercir una notable influència. El 1970 va crear, junt amb Claude Lefort, Miguel Abensour, Marcel Gouchet i Pierre Clastres, la revista Lliure. Va treballar fins a 1970 com a economista en l'OCDE. El 1979 va accedir al càrrec de Director de l'Escola d'Alts Estudis en Ciències Socials de París. Va morir el divendres 26 de desembre de 1997.

Ja des de l'època de Socialisme o Barbàrie va emprendre també la crítica del trotskisme en nom del marxisme radical, renovat per una aproximació al pensament de Marx, comparable a la de Karl Korsch i, sobretot, a la de Rosa Luxemburg. Encara que es va inspirar en el marxisme radical, també va denunciar els aspectes burocràtics inherents al projecte marxista. El seu contacte amb la psicoanàlisi de Freud li va conduir posteriorment a una aprofundiment de la seva posició crítica, en la que unia els aspectes socials junt amb una anàlisi del subjecte humà.

En aquesta síntesi entre ambdós pensadors, Castoriadis va concebre el subjecte d'una manera pròxima a la tradició de la filosofia aristotŔlica de la totalitat, rebutjant la compartimentació del racionalisme reductor, de l'empirisme lògic o del positivisme evolucionista. Aquestes concepcions emmascaren l'autèntica realitat social i han estat (junt amb les seves prolongacions ideol˛giques diverses) frens a la vertadera idea d'allò democràtic radical. L'home modern ha abandonat els ideals emancipadors i es veu embrutit pels media que li escamotegen i emmascaren la realitat. Entre el descrèdit de les religions, d'una banda, i els desitjos consumistes, d'una altra, es patentitza la incapacitat moderna per donar sentit a l'existència, que l'espera de l'Estat, dels gurus o dels media, renunciant a l'únic projecte emancipador: som nosaltres mateixos els que hem de donar-nos el sentit.

A partir de l'anàlisi antropol˛gic del procés de socialització pel treball i del fonament originari propi a tota activitat humana, Castoriadis arriba la base de la creació «sociohistòrica» de l'imaginari radical, antropològicament determinat, del que resulta tota forma instituïda d'allò social. Aquesta categoria d'allò imaginari radical, que és el nucli del seu pensament, suposa una originació incessant dĺalteritat, anterior a qualsevol altra estructura, inscrita en la temporalitat natural. (En aquest sentit el seu pensament es vincula més que no pas sembla a la Lebensphilosophie de Dilthey a Simmel). La dita categoria d'anàlisi la desenvolupa en el seu llibre La institució imaginària de la societat (1975), on critica tot intent de pensar allò social a partir d'«instàncies», de «nivells», o de «infraestructures / superestructures»: és sempre la mediació constituent de l'imaginari social la que funda el Tot, la que és necessari revelar per comprendre el fet humà. D'aquesta manera, el concepte d'allò imaginari radical li serveix com a eina de desconstrucció de tots els mites socials, vaig incloure-dos els aspectes inherentment burocràtics del marxisme. La societat no ha de concebre's com una estructura funcional. És al revés, la funcionalitat ve després del retrobament dels imaginaris socialitzats, de manera que les institucions humanes «tenen unitat perquè encarnen cada cop un magma de significacions imaginàries socials».

Les seves crítiques premonitòries al marxisme fossilitzat no són obstacle perquè arremeti, amb més duresa si és possible, contra el conformisme antiemancipador propi del anomenat pensament únic (la ideologia capitalista triomfant), que al seu parer constitueix una regressió comparable a la del totalitarisme. Per això va seguir la democràcia moderna, a la que veia com l'acaball equivocat d'una falsa llibertat i com el sistema d'incorporació del liberalisme econòmic burgès, que impedeix, com els totalitarismes, encara que de forma més subtil, el desenvolupament i l'autonomia de l'individu.

Aquesta autonomia no la concep al mode anarquista clàssic, sinó fundada en la responsabilitat del subjecte humà, tema que tracta als encreuaments del laberint (1978), i que, al seu torn es funda en la necessitat antropològica de la convivència.

Altres obres:

La societat burocràtica (trad. esp. 1976)

Davant la guerra (trad. esp. 1986)

Els dominis de l'home: els encreuaments del laberint (trad. esp. 1988)

El món fragmentat (tad. esp. 1993)


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.