Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Hildegarda de Bingen (1098-1179) HIST.

Escriptora alemanya, mística i visionària, abadessa d'un monestir benedictí a la vora del Rin, nascuda a Alzey; desena filla d'una família noble i nombrosa, formada per Hildebert de Bermersheim i la seva esposa Matilde, del Palatinat, és una de les místiques medievals més importants. Educada des dels vuit anys al monestir de Disibodenberg, prop d'Alzey, a la diòcesi de Magúncia, en el que convivien en aquell moment una comunitat masculina i una altra femenina, va aprendre les set arts liberals i el llatí de la Bíblia Vulgata i es va familiaritzar amb les lectures dels Pares de l'Església. A la mort de Jutta von Spanheim, l'abadessa que l'havia acollit al monestir el 1136, Hildegarda va ser escollida superiora. Als seus 43 anys, tal com ella explica, va tenir visions místiques importants, que són origen de la seva primera obra, Scivias (1141-1151), en llatí «coneix els camins (del Senyor)». La lectura en públic dels escrits de Hildegarda, efectuada pel mateix papa, al sínode de Trèveris (1147), preparació del concili de Reims, convocat per Eugeni III, monjo cistercenc, va fer exclamar a sant Bernart de Claraval que «havia de guardar-se molt d'apagar una llum tan admirable animada per la inspiració divina». El papa li concedeix permís per traslladar-se (1148-1150) a viure al monestir de Rupertsberg, ben a prop del port de Bingen, acompanyada del monjo Volmar i de la monja Richardis, que l'ajuden a redactar els seus escrits. Després de 1160, emprèn freqüents viatges durant els quals predica a les catedrals més famoses del seu temps; fins als clergues li demanaven afanyosament els seus sermons escrits. A Bingen, entre 1158 i 1163, escriu la seva segona obra, Llibre dels mèrits de vida, en la que narra les seves visions, i cap a 1163 inicia la seva tercera obra, Llibre de les obres divines, la més acabada i sorprenent. Compon, a més a més, més de setanta simfonies i dos tractats de medicina, que resulten ser els dos únics tractats de medicina escrits a occident durant el segle XII: Physica, o Llibre de medicina simple, i Causae et curae, o Llibre de medicina complexa; sorprenen pel notable coneixement de la natura que suposen. És consultada com a consellera per bisbes, abats, sacerdots, gent senzilla, nobles i fins al mateix emperador Frederic Barba-roja; es carteja amb sant Bernat i amb els papes de l'època. El 1165, funda un nou monestir, Eibingen, on pansa els seus últims anys i on es troba la seva tomba.

En la seva primera obra important, Scivias, descriu la història de la humanitat com una història de salvació, mentre que les visions místiques del Llibre de les obres divines insisteixen, com a idea recurrent, en la posició central que ocupa l'ésser humà a l'univers. L'ànima del món platònica, identificada per la escola de Chartres amb la tercera persona de la Trinitat cristiana, és per a Hildegarda el principi d'una unitat còsmica que comprèn tant l'home com l'univers, i que posa en relació tots els seus elements: moviments planetaris, vents, energies, elements de la natura i del cos humà i plantes; la viriditas, que és tant verdor com energia, saba que recorre l'interior de tot ser vivent, és per a l'home vida i germinació, el mateix que per a les plantes: és la mateixa acció de Déu que vivifica el món (veure cita). L'home ocupa el centre d'aquest cosmos unificat i viu. A diferència, no obstant això, de la concepció platònica antiga, que separa estrictament ambdós mons, el platonisme místic medieval veu en l'experiència interior de l'home el mitjà d'arribar a conèixer la realitat externa («L'home és la consumació de les meravelles de Déu»), per això, es pot veure, en l'imatge que ofereix la tercera visió del Llibre de les obres divines, un anunci de l'homo mesura de Leonardo da Vinci. Aquest platonisme de Hildegarda és el que reviurà en el Renaixement.

La forma unitària d'entendre la natura, la llibertat i indiferència amb què distribueix els trets masculins i femenins en la natura (els elements foc i aire, més elevats, són masculins i els més baixos, aigua i terra, femenins, però de vegades aquesta relació s'inverteix) i fins en la divinitat (a qui atribueix tant trets masculins com femenins), la seva comprensió de la dona no com a sexe feble, sinó com ser mollioris roboris, de força més suau que la de l'home, fan de Hildegarda de Bingen una figura atractiva en els àmbits de la ecologia i del feminisme. En aquests últims temps, s'ha despertat un notable interès per la medicina hildegardiana.

 

Obres:

Edicions parcials en Migne, Patres latini 197, París 1882.

Scivias, ed. per A. Führkötter i A. Carlevaris, en Corpus Christianorum continuatio medievalis, 43, 43A, 1978.

 

Flanagan, S., Hildegard of Bingen, 1098-1179. A visionary life, Londres-Nova York 1990.

Cirlot, Victoria, Hildegard von Bingen, Barcelona, Herder 2005

 


L'Esperit de Déu

és vida que dóna vida,

arrel de l'arbre del món

i vent a les seves branques.

_______________________________________

Hildegarda de Bingen, Symphonia harmonitzi celestium revelationum, cit. en A. Primavesi, De l'Apocalipsi a la Gènesi. Ecologia, feminisme, cristianisme, Herder, Barcelona 1995, p. 21.

 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.