FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos |
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ... |
Loading
|
(del grec mystes, que significa «iniciat en els misteris»). El terme deriva de les religions dels misteris gregues, els iniciats de les quals eren anomenats mystes, encara que el seu sentit no és merament religiós, sinó que té també significat filosòfic. S'entén com a misticisme una forma d'accés a i unió amb la divinitat, o realitat suprema transcendent, a través de la ment, o l'ànima, per mitjans que superen als discursius i que acaben amb la unió, o contemplació, això és, l'experiència mística, intel·lectual i afectiva alhora, que encara que no exempta de contingut cognoscitiu es considera difícilment comunicable.
El fenomen místic, com a teoria i pràctica, és comú a moltes religions. En l'hinduisme, la doctrina de l'atman amb el bráhman de les Upanishad, suposa la cancel·lació de tota distinció, entre l'individu i la força de l'univers, o el déu creador, Brahma, («l'atman és el bráhman») i per aquest la unió; el ioga és una tècnica per aconseguir aquesta unió. En el budisme, que desconeix l'existència d'una divinitat suprema, i per aquesta raó també la d'un ésser transcendent, almenys en la seva versió moderna Zen, el concepte d'unió amb la divinitat se substitueix pel de la dissolució de la pròpia identitat i fusió amb la natura.
A occident, el misticisme, o formes d'aquest, comença amb les religions mistériques, la gnosis i el neoplatonisme, sobretot amb Plotí. Entre els àrabs, el misticisme està representat pel sufisme; i entre els jueus, per la càbala (s. XIV) i el hasidisme (s. XVIII, vegi's M. Buber).
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.