Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Guitton, Jean (1901-1999) HIST.

Filòsof cristià francès. Va néixer a Saint-Etienne i va estudiar a París. Va ser deixeble de Bergson, la gran influència del qual juntament amb la de la filosofia de Pascal formen les bases del seu pensament. Va ser membre de l'Acadèmia de França i professor en la Sorbona, on, entre d'altres, va tenir com a alumne destacat a Althusser, amb qui, malgrat les seves enormes diferències de plantejament filosòfic, ideològic i religiós, va mantenir una estreta relació que va durar fins a la mort del deixeble en un hospital psiquiàtric. La major part de l'obra de Guitton és de caràcter religiós. Va ser l'únic laic que el 1962 va participar en la primera sessió del concili Vaticà II, per expressa invitació del Papa Joan XXIII i, malgrat algunes crítiques a les posicions oficials de l'Església i al desenvolupament posterior de les tesis de l'esmentat concili, sempre va mantenir una bona relació amb la jerarquia vaticana, fins al punt que la seva obra va estar declarada pel Papa Joan Pau II com una de les guies del pensament de l'Església. Malgrat la seva posició com a catòlic, el seu esperit ecumènic el va portar a intentar crear nexes d'unió amb el conjunt del pensament cristià, especialment amb els protestants. D'altra banda, des de les seves posicions religioses va mantenir una fluida relació amb altres filòsofs molt allunyats de les seves postures. Així, a més de l'esmentada relació amb el seu alumne Althusser, va mantenir una línia de diàleg amb pensadors com Lefebvre o Heidegger, per exemple.

Des del punt de vista filosòfic el pensament de Guitton intenta conjuntar l'esdevenir del temps i l'evolució de les idees amb el caràcter de la veritat que, com a cristià, considera de natura permanent. És a dir, el tema central al voltant de què gira el seu pensament és el de les relacions entre temps i eternitat. (Veure cita). Concretament la terrible experiència de la bomba de Hiroshima i els atroços crims del nazisme, com a exemples de la barbàrie pròpia de la història humana, són contrapunt del destí etern que espera a l'esperit humà. Per això en El nou art de pensar (1946) i en El pensament i la guerra (1969) reflexiona sobre aquesta contradicció entre un esdevenir marcat per la destrucció i la barbàrie en la història temporal i el sentit etern de la vida. Aquestes reflexions es prossegueixen en El temps i l'eternitat en Plotí i Sant Agustí (1955) i en El segle que s'anuncia (1997), on sosté que el Tot existeix abans que les parts, que aplicat a la vida humana suposa, segons ell, que el sentit preexisteix als diversos esdeveniments contingents que formen la dita existència. En un altre àmbit de pensament Guitton advoca (Elogi de la filosofia, 1977) per una societat tolerant amb les diferències, ja que el contrast de parers és una condició essencial de l'experiència original i fonament de la formació de la personalitat.

Les seves obres completes s'han editat en cinc volums: Retrats (1966); Crítica religiosa (1968); Saviesa (1972); Diari de la meva vida (1912-1971) i Filosofia (1978). A més a més va publicar unes memòries amb el títol Un segle, una vida (1989).

Enllaç extern: http://es.wikipedia.org/wiki/Jean_Guitton

 
 
 

L'ofici suprem del temps és preparar per a cada ser conscient òrgans de visió i de vida que no poden arribar a la perfecció en la vida present, però que entraran en acció tan aviat com els fos proposada una esfera propícia [...]. La realitat temporal que s'expressa sota els noms d'història, records, proves, mèrits, és com el teixit d'aquests òrgans espirituals d'eternitat, que romanen sense ser usats en el que anomenem vida. [...]. La maduració temporal prossegueix fins al moment en què l'esperit es desprèn del cos vivent i del cos social, doble matèria a través de la qual va prendre consciència de si en el cosmos. Deixa llavors, diríem, que corresponguin fora d'ell el cos vivent i el personatge, aquests dos embolcalls que ell no era, però sobre les quals va poder marcar el seu caràcter. És el que anomenem mort.

______________________________________________________

La justificación del tiempo, Ediciones Fax, Madrid 1967, p.194-195.
 
 
 

Versió en castellà

El oficio supremo del tiempo es preparar para cada ser consciente órganos de visión y de vida que no pueden llegar a la perfección en la vida presente, pero que entrarán en acción tan pronto como les fuere propuesta una esfera propicia [...]. La realidad temporal que se expresa bajo los nombres de historia, recuerdos, pruebas, méritos, es como el tejido de esos órganos espirituales de eternidad, que permanecen sin ser usados en lo que llamamos vida. [...]. La maduración temporal prosigue hasta el momento en que el espíritu se desprende del cuerpo viviente y del cuerpo social, doble materia a través de la cual tomó consciencia de sí en el cosmos. Deja entonces, diríamos, que procedan fuera de él el cuerpo viviente y el personaje, esas dos envolturas que él no era, pero sobre las que pudo marcar su carácter. Es lo que llamamos muerte.

______________________________________________________

Jean Guitton  La justificación del tiempo, Ediciones Fax, Madrid 1967, p.194-195.


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.