Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Bertrand Russell: teoria de les descripcions

La teoria de les descripcions, abans esmentada, va ser establerta per primera vegada en el meu article «Sobre la denotació», en Mind, 1905. Aquesta doctrina va semblar tan desgavellada al director, que em va pregar tornès a considerar-la i que no li demanés publicar-la com estava. Jo estava persuadit de la seva solidesa, no obstant això, i no vaig cedir. Després va ser generalment acceptada i va arribar a ser considerada com la meva contribució més important a la lògica. És cert que existeix avui una nova reacció contra ella, de part d’aquells què no creuen en la distinció entre noms i paraules. Però crec que aquesta reacció es produeix només entre els que mai han intentat ocupar-se de lògica matemàtica. En tot cas, mai he pogut trobar validesa en les seves crítiques. Admetré, no obstant això, que la doctrina dels noms potser serà una mica més difícil del que vaig pensar en un altre temps. No obstant això, passaré per alt tals dificultats i m’ocuparé del llenguatge ordinari, tal com comunament s’empra.

Vaig prendre per a la meva argumentació el contrast entre el nom «Scott» i la descripció «l’autor de Waverley». L’enunciat «Scott és l’autor de Waverley» expressa una identitat i no una tautologia. Jordi IV va voler saber si Scott va ser l’autor de Waverley, però no volia saber si Scott era Scott. Si bé això és perfectament intel·ligible per a tot el món, encara que no hagi estudiat lògica, presenta un conflicte per al lògic. Els lògics pensen (o solien pensar) que si dues frases denoten el mateix objecte, una proposició que contingui a una d'elles pot ser reemplaçada sempre per una proposició que contingui a l’altra, sense deixar de ser vertadera, si era certa, o falsa, si era falsa. Però, com acabem de veure, podeu convertir una proposició vertadera en falsa substituint «l’autor de Waverley» per «Scott». Això demostra que és necessari distingir entre un nom i una descripció. Scott és un nom, però «l’autor de Waverley» és una descripció.

Una altra distinció important entre noms i descripcions és que un nom no pot aparèixer significativament en una proposició, a menys que hi hagi quelcom que denomini, mentre que una descripció no està subjecta a aquesta limitació. Meinong, per l'obra del qual he sentit gran respecte, no va observar aquesta diferència. Assenyalava que és possible fer afirmacions en què el subjecte lògic sigui «la muntanya d’or», encara que no existeixi cap muntanya d’or. Argüia: si dieu que la muntanya d’or no existeix, és obvi que hi ha quelcom que esteu dient que no existeix, és a dir, la muntanya d’or; per tant, la muntanya d’or ha de subsistir en algun fosc món platònic del ser, perquè, d’una altra manera, la vostra afirmació que la muntanya d’or no existeix no tindria significat. Confesso que, fins que vaig donar amb la teoria de les descripcions, em va semblar convincent aquest argument. El punt essencial de la teoria era que, encara que «la muntanya d’or» pugui ser gramaticalment el subjecte d’una proposició amb significat, tal proposició, quan s’analitza correctament, deixa de tenir tal subjecte. La proposició «la muntanya d’or no existeix» es converteix en «la funció proposicional “x és d’or i és una muntanya” és falsa per a tots els valors de x». L’enunciat «Scott és l'autor de Waverley» es converteix en «per a tots els valors de x, “x va escriure Waverley” és equivalent a “x és Scott”». Aquí, la frase «l’autor de Waverley» ja no apareix.

La teoria va fer llum també sobre el significat d'«existència». «L'autor de Waverley existeix» vol dir «hi ha un valor de c per al qual és certa la funció proposicional: “x va escriure Waverley” és sempre equivalent a “x és c”». L’existència, en aquest sentit, pot afirmar-se només d’una descripció, i, quan s’analitza, es descobreix que és un cas de funció proposicional que és vertadera almenys per a un valor de la variable. Podem dir «l’autor de Waverley existeix» i podem dir «Scott és l’autor de Waverley», però «Scott existeix» no és gramaticalment correcte. En el millor dels casos, pot interpretar-se el seu significat com «la persona anomenada “Scott” existeix», però «la persona anomenada “Scott” és una descripció, no un nom. Quan vulgui que un nom s’empri correctament com a tal nom, no és correcte gramaticalment dir «que existeix».

El punt central de la teoria de les descripcions era que una frase pot contribuir al significat d’una oració sense tenir significat en absolut aïlladament. En el cas de les descripcions hi ha una prova clara d’això: si «l’autor de Waverley» signifiqués qualsevol altra cosa en comptes de «Scott», «Scott és l’autor de Waverley» seria una tautologia, que no ho és. Per tant, «l'autor de Waverley» no significa «Scott» ni qualsevol altra cosa; és a dir, «l’autor de Waverley» no significa res, quod erat demonstrandum.

__________________________________________________

L’evolució del meu pensament filosòfic, Alianza, Madrid 1982, 2ª ed., p. 85-87.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.