John Locke: l’estat de natura

Per comprendre què és el dret en poder polític i quin és el seu vertader origen hem de considerar quin és l’estat en què els homes es troben per natura, que no és un altre que un estat de perfecta llibertat per ordenar les seves accions i disposar de les seves pertinences i persones segons considerin convenient, dins els límits imposats per la llei natural, sense necessitat de demanar llicència ni dependre de la voluntat d’una altra persona.

És també un estat d’igualtat, dins el qual tot poder i tota jurisdicció són recíprocs, sense que ningú tingui més que un altre, ja que no hi ha res més evident que el que criatures de la mateixa espècie i rang, nascuts en total promiscuïtat, per gaudir dels mateixos avantatges naturals i emprar les mateixes facultats, haurien de ser també iguals entre si, sense subordinació ni cap subjecció, a menys que el Senyor i Amo de tots ells, mitjançant una declaració explícita de la seva voluntat, hagués situat a algun per sobre dels altres, conferint-li, mitjançant un nomenament evident i clar, un dret indubtable al domini i a la sobirania. [...]

Ara bé, malgrat que es tracta d’un estat de llibertat, això no vol dir que sigui un estat d’absoluta llicència; perquè, encara que l’home que es troba en tal estat gaudeix d’una llibertat incontrolable per disposar de la seva persona o possessions, amb tot, manca de llibertat per destruir-se a si mateix o qualsevol de les criatures que li pertanyen, a menys que així ho imposi algun fi més noble que el de la seva mera conservació. L’estat de natura té una llei natural que ho governa i que obliga a tot el món. I la raó, que és aquesta llei, ensenya a tots els humans que es molestin a consultar-la que en ser tots iguals i independents, ningú pot perjudicar un altre en la seva vida, salut, llibertat o possessions. Perquè, atès que tots els homes són obra d’un Faedor omnipotentment i infinitament savi, no són més que servidors d’un únic Senyor i Sobirà, llocs en el món per ordre Seva i per al seu servei, part de la seva propietat, i creats per durar mentre Ell vulgui i només a Ell. I en estar dotats amb facultats iguals, en participar tots d’una natura comuna, no cal suposar cap tipus de subordinació entre nosaltres que ens pugui autoritzar a destruir-nos mútuament, com si estiguéssim creats perquè ens utilitzéssim els uns als altres, qual és el cas de les criatures de rang inferior. De la mateixa manera que cadascú està obligat a preservar-se i no abandonar el seu lloc quan li vingui en gana, per la mateixa raó, quan no està en joc la seva pròpia conservació, té el deure de preservar respecte d’això de la humanitat, tant com pugui i, a menys que es tracti de fer justícia a algú que sigui culpable, ningú pot arrabassar ni perjudicar la vida d’un altre, ni privar-li de res a afavoreixi la conservació de la vida, la llibertat, o la salut dels membres o els béns d’un altre.

__________________________________________________

Versió en castellà

John Locke: el estado de naturaleza

Para comprender qué es el derecho al poder político y cuál es su verdadero origen hemos de considerar cuál es el estado en que los hombres se encuentran por naturaleza, que no es otro que un estado de perfecta libertad para ordenar sus acciones y disponer de sus pertenencias y personas según consideren conveniente, dentro de los límites impuestos por la ley natural, sin necesidad de pedir licencia ni depender de la voluntad de otra persona.

Es también un estado de igualdad, dentro del cual todo poder y toda jurisdicción son recíprocos, sin que nadie tenga más que otro, puesto que no hay nada más evidente que el que criaturas de la misma especie y rango, nacidos en total promiscuidad, para disfrutar de las mismas ventajas naturales y emplear las mismas facultades, deberían ser también iguales entre sí, sin subordinación ni sujeción alguna, a menos que el Señor y Dueño de todos ellos, mediante una declaración explícita de su voluntad, hubiera situado a alguno por encima de los demás, confiriéndole, mediante un nombramiento evidente y claro, un derecho indudable al dominio y a la soberanía. [...]

Ahora bien, pese a que se trata de un estado de libertad, ello no quiere decir que sea un estado de absoluta licencia; pues, aunque el hombre que se halla en tal estado disfruta de una libertad incontrolable para disponer de su persona o posesiones, con todo, carece de libertad para destruirse a sí mismo o cualquiera de las criaturas que le pertenecen, a menos que así lo imponga algún fin más noble que el de su mera conservación. El estado de naturaleza tiene una ley natural que lo gobierna y que obliga a todo el mundo. Y la razón, que es esa ley, enseña a todos los humanos que se molesten en consultarla que al ser todos iguales e independientes, nadie puede perjudicar a otro en su vida, salud, libertad o posesiones. Pues, dado que todos los hombres son obra de un Hacedor omnipotente e infinitamente sabio, no son más que servidores de un único Señor y Soberano, puestos en el mundo por orden Suya y para su servicio, parte de su propiedad, y creados para durar mientras le plazca a Él y sólo a Él. Y al estar dotados con facultades iguales, al participar todos de una naturaleza común, no cabe suponer ningún tipo de subordinación entre nosotros que nos pueda autorizar a destruirnos mutuamente, como si estuviésemos creados para que nos utilizásemos los unos a los otros, cual es el caso de las criaturas de rango inferior. De la misma manera que cada uno está obligado a preservarse y no abandonar su puesto cuando le venga en gana, por la misma razón, cuando no está en juego su propia conservación, tiene el deber de preservar al respecto de la humanidad, tanto como pueda y, a menos que se trate de hacer justicia a alguien que sea culpable, nadie puede arrebatar ni perjudicar la vida de otro, ni privarle de nada que favorezca la conservación de la vida, la libertad, o la salud de los miembros o los bienes de otro.

__________________________________________________
Segundo ensayo sobre el gobierno civil, cap. II § 4-6 (Dos ensayos sobre el gobierno civil, Espasa Calpe, Madrid 1992, p. 205-207)

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.