Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

natura, estat de GEN. / SOCIOL.

Segons alguns filòsofs de la societat dels segles XVII i XVIII, l’estat de natura designa l’hipotètic estat en què es trobava la humanitat abans de l’existència de totes maneres de govern o de societat civil. Aquesta situació inicial, no «contaminada» per cap institució política, va ser especialment utilitzada pels defensors d’un contracte social, per determinar les característiques específicament naturals de la humanitat i fonamentar sobre elles les condicions de legitimitat de l’organització social i del poder polític. De fet, aquests filòsofs seguien la clàssica contraposició elaborada pels sofistes entre naturalesa i convenció. Els autors en què aquest concepte té una especial rellevància són: Hobbes, Locke i Rousseau, encara que entenen aquesta hipotètica situació o estat de natura de formes molt diverses.


T. HobbesEn De cive, i en el Leviatán, Hobbes sustenta que, en absència d’institucions polítiques, la humanitat viuria en un estat de guerra civil permanent entre tots els homes perquè, sent tots iguals, desitgen el mateix i lluiten entre si per aconseguir-ho (veure cita). La característica fonamental del ser humà en l’estat de natura és, segons Hobbes, l’egoisme (veure cita), i ja que no està sotmès a cap classe de constricció legal, s’imposa el dret del més fort, de forma que tot home és un enemic per a qualsevol altre: l’home és un llop per a l’home (homo homini lupus). Però, a diferència dels animals, l’home està dotat de raó, i en exercici de la seva racionalitat l’home prefereix garantir la seva seguretat encara que per a això hagi de cedir part de la seva llibertat en una forma de contracte social que atorga el poder al governant. D’aquí neix la legitimitat del poder, però aquest contracte social pot entendre’s de diverses maneres. Si la col·lectivitat cedeix el poder a un grup o assemblea, l’únic que aconsegueix és reduir les pugnes i l’estat d’enfrontament entre els membres d’aquest grup, en el que es reproduiria la lluita de tots contra tots. Per això, Hobbes sustenta que només el monarca absolut pot garantir l’administració de les llibertats que els súbdits li entreguen. En quant que és el dipositari dels drets i llibertats de la col·lectivitat el monarca està per sobre de les lleis que promulga, raó per la qual el seu poder és absolut. D’aquesta manera, la hipòtesi de l’estat de natura serveix a Hobbes com a legitimació de la monarquia absoluta.

J. Locke

Locke, en canvi, s’oposa a Hobbes ja que afirma que, encara que en l’estat de natura tots els homes són lliures i iguals, no obstant això no manquen de llei, ja que estan sotmesos a la llei natural que, també de manera natural, estén a ser generalment respectada. D’aquí s’infereix que en un estadi inicial de la humanitat la mera llei natural seria suficient per regular la vida social. Però, en tant que la humanitat està dotada de racionalitat i capacitat per al treball, genera una producció de béns que engendren excedents econòmics. Justament la necessitat de defensa d’aquests béns i excedents, en definitiva, la necessitat de garantir la protecció de la propietat és la que genera la necessitat del contracte social i la que legitima el poder polític. A més a més, mentre Hobbes, com a teòric de l’absolutisme, defensava que el governant -receptor dels drets dels súbdits- estava per sobre de la llei, Locke sustenta que la cessió de les llibertats i drets als governants no ha de ser absoluta, sinó que els governants tenen un mandat popular però estan sotmesos a les mateixes lleis que els governats. Precisament per garantir un govern que no acumuli més poder del que pot i ha d’administrar, Locke advoca per la separació de poders, i sustentava també el dret de rebel·lió en el cas en què els governants fessin un ús il·legítim dels poders cedits.


J. J. RousseauLa perspectiva defensada per Rousseau, preparatòria del pensament romàntic, és la d’una total defensa de l’estat de natura. En la seva obra sobre el contracte social, Rousseau sustenta que en l’estat de natura, sense cap ingerència de la hipocresia generada per l’organització política, l’home seria lliure i feliç, i es manifestaria la plena igualtat de tots, ja que per natura tots els homes són lliures i iguals, però en canvi -diu- per tot arreu apareix encadenat. Aquesta contradicció entre el dret de l’autentica igualtat i llibertat i l’encadenament a què l’home es veu sotmès és fruit de l’organització social, que és la que engendra el mal social, la desigualtat i la pèrdua de la llibertat; i genera l’artifici, la hipocresia i la pèrdua de l’espontaneïtat natural. Per això, Rousseau sustentava que el «progrés» material, lluny de conduir per si mateix al progrés moral i a un augment de la felicitat, condueix el seu contrari. No obstant això, en contra del que afirmaven els seus detractors i caricaturitzadors, Rousseau no es
limitava a valorar positivament l’estat de natura, sinó que insistia en el caràcter ideal d’aquest. El seu pensament no es redueix a una mera reivindicació idealitzada d’un estat primigeni «incontaminat» o a la reivindicació del «bon salvatge» o d’una forma de primitivisme, o d’una marxa enrere en la història, sinó que proposa una autèntica marxa cap a endavant prenent com a idea reguladora de la vida social l’aconseguir el nivell d’igualtat i llibertat de l’hipotètic estat de natura.

 Hegel

Des d’una altra perspectiva Hegel, en el context de l’anàlisi de la formació de la autoconsciència realitzat en la Fenomenologia de l’esperit, assenyala el trànsit entre la mera lluita natural per l’existència biològica cap a la lluita espiritual pel reconeixement. Igual que el desig destructor de l’animal és negat, reprimit i sublimat en el treball humà, de la mateixa manera, el desig vital que es projecta cap a l’altre com cap a un objecte es nega i s’humanitza, transformant-se en desig de ser reconegut per l'altre, i en aquest acte de reconeixement l’home deixa d’estar aïllat. Aquest reconeixement és el que supera el mer estat de natura. Mentre l’ésser natural existeix solitàriament, l’ésser espiritual es realitza amb l’altre (veure cita).

En els albors de la antropologia cultural es pensava en la possibilitat de trobar i descriure cultures primitives pròximes a l’hipotètic estat de natura, però aviat es va veure que tal estat era només una mera ficció, perquè fins i tot les societats més «primitives» estan organitzades i, sovint, sota estructures altament complexes. D’altra banda, la consideració d’aquest hipotètic estat de natura pressuposa considerar una única essència natural humana que podria existir independentment de les seves relacions socials, la qual cosa no és possible, ja que fins i tot des del mateix punt de vista de la natura l’home és un ésser social i, per tant, totes les seves relacions estan mediatitzades per estructures i relacions socials. Des d’aquesta posició Marx es va manifestar en contra de la hipòtesi d’aquest estat natural idealitzat.


 


Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.