Capçalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filosòfic El coneixement La realitat L'ésser humà L'acció humana La societat

Història -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporània Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

salvació FIL. REL.

(del llatí salus, salvaguarda, preservació del mal físic o espiritual) Terme que adquireix la seva importància en les diverses formes de pensament religiós, a les escoles morals del neoplatonisme i, òbviament, pressuposa que prèviament hi ha un mal o una condemna de què s'ha de ser salvat. El dit mal s'entén generalment com el dolor, la finitud i la mort, independentment de l'origen que en cada creença s'atribueixi a les esmentades limitacions. Així, la salvació s'entén com la plena realització de l'home que amb ella supera la seva finitud i la mort en un àmbit que està més enllà de les limitacions espaciotemporals i que proposa una nova vida absolutament diferenciada de la vida present.

En la tradició misticoreligiosa de l'orfisme, així com en la tradició vèdica i en el budisme, la salvació es considera com la interrupció de la infinita cadena de les resurreccions que acaba amb la transmigració de les ànimes, considerada com la forma de mal de la qual és necessari salvar-se. En aquest cas la salvació és la preservació d'aquest mal espiritual que afecta el destí errant de l'ànima, i el camí de salvació, llavors, implica alguna forma d'ascetisme capaç d'alliberar l'ànima de la presó corporal.

Plató, molt influenciat per les tesis òrfiques, però també per l'intel·lectualisme moral de Sòcrates, substitueix el mer ascetisme per la necessitat del coneixement, de forma que la consecució plena d'aquest ens procura -segons ell- un estat de beatitud. En les doctrines morals hel·lenístiques, la salvació és fruit de la saviesa, de forma que el savi és aquell que posseeix una regla de vida que li permet alliberar-se de l'existència desgraciada que acompanya a tots els qui estan sotmesos al deliri de les passions.

En la tradició judeocristiana la noció de salvació s'acompanya de la necessitat d'un messies o «salvador». En el judaisme la salvació fa constantment referència als esdeveniments històrics i socials del poble hebraic. La promesa complerta per la divinitat de l'alliberament de l'esclavitud d'Egipte, trobarà la definitiva realització en la salvació plena a través de la vinguda d'un messies. En el cristianisme, que és una religió universalista i ecumènica, es sustenta que Jesucrist és el Salvador de tota la humanitat que va caure en desgràcia a causa del pecat original. La mort de Jesucrist és necessària com a redempció, que és la forma general de la salvació, és a dir, com a acte que possibilita l' ingrés dels homes en el domicili diví. El perdó dels pecats i la resurrecció conduiran a la visió de Déu, i a la plena realització de la salvació: la vida eterna. Ara bé, per aconseguir la vida eterna i la beatitud no n'hi ha prou amb la vinguda de Jesucrist, sinó que és necessari que cada fidel, a més de conduir la seva vida segons la llei divina, rebi la gràcia que li permeti superar les temptacions que el fan recaure en el pecat que veda l'entrada al regne de Déu.

Veure ànima, karma, psique, samsâra, samskara, samkhya.

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.