En el Bhagavad-Gita aquest terme designa el camí del coneixement i del razonamiento, i a partir del segle IV pansa a designar una de les escoles fonamentals del pensament hindú que es caracteritza per defensar una forma de dualisme ateu, segons la qual tot quant existeix és fruit de la interacció de dues substància o forces oposades, encara que ambdues eternes i infinites: la naturalesa (prakrti) i el espíritu (purusa). En aquest sistema no hi ha cabuda per a cap déu ni cap entitat transcendent ni reguladora. Tot allò natural sorgeix de la natura i a ella torna segons un cicle de mónada lliure i autosuficient i per això es veu constret pels principis de la natura que tenallen l'element espiritual humà al mer cos. La salvación d'aquesta consciència desgraciada consisteix en la comprensió que, en última instància, l'esperit no té res a veure amb la natura, sinó que és radical i absoluta llibertat.