Jacques Lacan
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Jacques Lacan» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Lacan, Jacques».
Psiquiatre i psicoanalista francès. Va néixer a París i es va formar com a metge psiquiatre a l'escola de Clérambault. En 1932 va publicar la seva tesi «De la psicosi paranoica en les seves relacions amb la personalitat», a partir dels seus estudis de la teoria freudiana. Durant aquests anys va tenir contacte amb literats, especialment amb els surrealistes, va col·laborar amb L'Encyclopedie française d'H. Wallon on va publicar «els complexos familiars» (1938) i va seguir el seminari d'Alexandre sobre Hegel. La seva primera aportació important a la teoria analítica va ser la formulació de l'estadi del mirall, teoria presentada en 1936 al Congrés de Marienbad i represa posteriorment al congrés de Zuric (1949), publicada com L'estadi del mirall com a formador de la funció del «jo». Les seves tesis innovadors, en oposició a la psicoanàlisi d'influència americana, van motivar la seva expulsió de l'«Associació Internacional de Psicoanàlisi» en 1952, arran de la qual Lacan va fundar en 1953 la «Societé Française de Psychanalyse». Des d'aquest mateix any, i fins a la seva mort, va dirigir un seminari plantejat com una relectura de Freud, on va elaborar els conceptes fonamentals de les seves propostes teòriques, que van tenir una gran influència en els mitjans universitaris i psicoanalítics. En 1964 va fundar «L'École Freudienne de Paris», que va dissoldre poc abans de la seva mort en 1981, i que va ser reemplaçada per la «Causa freudiana», acabant al mateix temps amb la publicació de la revista «Scilicet» que ell animava. L'aparició en 1966 d'una recopilació dels seus articles més destacats sota el nom d'Escrits li situen entre els anomenats estructuralistes, afiliació que el sempre va rebutjar. A partir de 1973 es publiquen els diferents toms del seu seminari.
La teoria lacaniana basa els seus plantejaments en una tornada a Freud, en relació a la preeminència de la paraula com a instrument per a desvetllar l'inconscient del qual afirma la seva hipòtesi fonamental: «l'inconscient està estructurat com un llenguatge» (veg. text), on fonamentarà la seva teoria del subjecte com a efecte del significant i, per tant, com a resultat d'una escissió radical entre «l'ésser i el dir». La seva caracterització de la naturalesa humana es basa en una distinció de tres registres: el real, l'imaginari i el simbòlic, anàlisi que complementarà amb les seves investigacions sobre la identificació i la dinàmica del desig, on es posa en joc la relació entre el subjecte, l'objecte i l'Altre.
En aquesta estructuració en tres registres destaca la seva concepció del discurs imaginari (en el sentit de productor d'imatges) de l'àmbit del conscient: la consciència mateixa es produeix com una imatge, la qual cosa genera una alienació del subjecte respecte dels seus propis desitjos. Això es manifesta en l'àmbit de l'inconscient que «parla» mitjançant els lapsus, els actes fallits i els somnis. Per a reconèixer aquestes manifestacions de l'inconscient cal recórrer a l'ordre simbòlic, de la mateixa naturalesa que el descrit pels teòrics estructuralistes del llenguatge (especialment, Saussure). D'aquesta manera, l'inconscient, encara que no està regit per les lleis de la lògica i de la temporalitat que imperen en l'àmbit del conscient, està, no obstant això, estructurat com un llenguatge, en el qual, per exemple, la condensació i el desplaçament (mecanismes productors dels somnis segons Freud), actuen com a metàfores i metonímies respectivament (veg. text 1 i text 2 ).