Voltaire: Contra el dogmatisme: pugna entre espiritualisme i materialisme (Versión en castellano)
Finalment va parlar Micromegas:
-Ja que tan perfectament sabeu això de fora del vostre planeta, sens dubte millor sabreu el que hi ha dins. Digueu-me, doncs, què és la vostra ànima i com es formen les vostres idees?
Els filòsofs van parlar tots a la vegada com abans, però tots van manifestar diferents opinions.
Va citar el més ancià a Aristòtil, un altre va pronunciar el nom de Descartes, aquest el de Malebranche, aquell el de Leibniz i el de Locke un altre.
El vell peripatètic va dir amb gran convicció:
-L'ànima és una entelèquia, una raó en virtut de la qual té el poder de ser el que és; així ho diu expressament Aristòtil, pàgina 633 de l'edició del Louvre: z,<J,8Xi,4" XFJ4, etc.
-No entenc el grec -va confessar el gegant.
-Ni jo tampoc -va respondre el filòsof.
-Llavors per què citeu aquest Aristòtil en grec?
-Perquè el que un no entén, ho ha de citar en una llengua que no sap.
Va prendre llavors la paraula el cartesià i va dir:
-L'ànima és un esperit pur, que al ventre de la mare rep totes les idees metafísiques i que, en quant surt d'ell, ha d'anar a escola per aprendre novament el que tan ben sabia i que mai tornarà a saber.
L'animal de vuit llegües va opinar que importava molt poc que l'ànima sabés molt al ventre de la seva mare si després ho ignora tot.
-Però digueu-me, què enteneu per esperit?
-Valente pregunta! -va contestar l'altre-. No en tinc idea d'ell. Diuen que és el que no és matèria.
-I sabeu el que és matèria?
-Això sí. Aquesta pedra, per exemple, és terrosa i de tal figura, té tres dimensions i és pesada i divisible.
-Així és -va assentir el sirià-; però aquesta cosa que et sembla divisible, pesada i terrosa, em diràs què és? Tu saps d'alguns dels seus atributs, però el sosteniment d'aquests atributs el coneixes?
-No -va dir l'altre.
-Per tant no saps quina cosa és la matèria.
Dirigint-se llavors el senyor Micromegas a un altre savi que damunt del seu dit polze es posava, li va preguntar què creia que era la seva ànima i de què s'ocupava ell.
-No faci res -va respondre el filòsof malebranchista-; Déu és qui ho fa tot per mi; en Ell ho veig tot, en Ell ho faig tot i és Ell qui tot ho disposa sense cooperació meva.
-Això és igual que no existir -va respondre el filòsof de Sirià-. I tu, amic -li va dir a un leibnizià que allí estava-, què fas? Què és la teva ànima?
-Una agulla del rellotge -va dir el leibnizià que assenyala les hores mentre sonen musicalment en el meu cos, o bé, si us sembla millor, l'ànima les sona mentre el cos les assenyala; o bé, la meva ànima és el mirall de l'univers i el meu cos el marc del mirall. La cosa no pot ser més clara.
Els estava sentint un sectari de Locke, i quan li va tocar parlar va dir:
-Jo no sé com penso; el que sé és que mai he pensat com no sigui per mitjà dels meus sentits. Que hi hagi substàncies immaterials i intel·ligents, no ho poso en dubte; però que no pugui Déu comunicar la intel·ligència a la matèria, això no ho crec. Respecte a l'etern poder, i sé que no em competeix definir-li; no afirmo res i m'inclino a creure que hi ha gaires més coses possibles del que es pensa.
Va somriure's l'animal de Siri i li va semblar que no era aquest el menys assenyat. Si no hagués estat per l'enorme desproporció de les seves grandàries corpòries, hagués donat una abraçada el nan de Saturn al deixeble de Locke. Per desgràcia, es trobava també allí una bestiola tocada amb un birret, que, interrompent el diàleg, va manifestar que ell estava en possessió de la veritat, que no era una altra que l'exposada en la Summa de Sant Tomàs; i mirant de cap a peus als dos viatgers celests els va dir que les seves persones, els seus mons, els seus sols i les seves estrelles, tot havia estat creat per a l'home. En sentir els altres tal bestiesa, es van tirar a riure estrepitosament amb aquella inextingible rialla que, segons Homer, és atribut dels déus.
__________________________________________________

Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons.