| {ewl MVBMP2, ViewerBmp2, !barth.bmp} |
Teòleg protestant (calvinista) suís, possiblement el de major influència en la teologia del s. XX. Va néixer a Basilea i va ensenyar en diverses ciutats alemanyes, com Gotinga, Münster i Bonn. Després de ser expulsat d'Alemanya per la seva actitud antinazi, torna el 1935 a Basilea. És el principal exponent de la denominada «teologia de la crisi», o teologia dialèctica, de direcció oposada a la teologia liberal racionalista, representada sobretot per Adolf von Harnack (1851-1930). Inspirant-se en Kierkegaard i en el existencialisme, concep a Déu com «el totalment otro», el radicalment distint, de manera que tot quant pot dir l'home de Déu amb la sola raó no és més que la negació del que és Déu; una afirmació que ha de ser immediatament negada. Per això mateix, no és possible recórrer a la analogia del ser, com sol fer la teologia: només és possible l'analogia de la fe; només |