Capšalera
 FiloXarxa Diccionari enciclopŔdic de filosofia: autors, conceptes, textos

Temes  -

El saber filos˛fic El coneixement La realitat L'Ússer humÓ L'acciˇ humana La societat

Hist˛ria -

Filosofia antiga i medieval Filosofia moderna Filosofia contemporÓnia Mapa del web Ajuda i altres Descarregar "font grega"
Cerca continguts al web Pensament: autors, conceptes, textos, obres ...
Loading

Pirró d'Elis (c.360 - 272 aC) HIST.

Filòsof grec, natural d'Elis, fundador del corrent escŔptic conegut com pirronisme. Segons sembla va rebre influències dels filòsofs megÓrics ja que possiblement va ser deixeble d'Euclides de Mègara o del seu deixeble Brisó, i va conèixer als seguidors de Dem˛crit a través d'Anaxarc d'Abdera. Junt amb aquest va participar, entre els anys 334-324, en la campanya militar d'Alexandre el Gran en Orient. Va viure en la pobresa i no va deixar escrits. En la seva estada a Orient va conŔixer als ascetes hind˙s anomenats gimnosofistes que possiblement també van influir sobre la seva concepció ètica. Atès que Pirró no va escriure res, la major part de quant se sap d'ell procedeix del seu deixeble Timó de Fliunt, del dox˛graf Di˛genes Laerci i d'alguns comentaris de Cicerˇ i de Sext Empíric. A més de Timó de Fliunt, també van ser deixebles seus Filó d'Atenes i Nausífanes de Teo (qui al seu torn va ser mestre de Epicur). Altres pirr˛nics posteriors van ser Enesidem i l'esmentat Sext Empíric, que va escriure els Esbossos pirr˛nics (veure text).

Les motivacions inicials del pensament de Pirró van ser d'índole moral, i es van centrar en com aconseguir la felicitat. Per a això Pirró va intentar establir quins criteris han de dirigir el pensament però, segons ell, això xocava amb la constatació de la impossibilitat de conèixer la vertadera natura de les coses ja que tot el nostre coneixement procedeix de la sensaciˇ, i aquesta no ens dóna un coneixement de les coses mateixes sinó que, per ser canviant, només ens proporciona meres aparences. Les sensacions no penetren realment en l'ésser de les coses, per la qual cosa aquestes ens són realment desconegudes. D'aquí concloïa que ni té fonament la creença que podem conèixer les coses tal com realment són, ni es pot creure que cap opinió sigui realment vertadera. Per això, no hi ha cap seguretat en els nostres judicis, per la qual cosa és de savis no pronunciar-se i practicar una epokhé o suspensió del judici, o una aphasÝa: un no pronunciament sobre allò real. Les conseqüències ètiques d'aquesta posició el van conduir a sustentar la necessitat de la impertorbabilitat del savi o ataraxia, a la que considerava l'únic criteri per a la consecució de la felicitat. Al terreny pràctic, Pirró pensava que era millor seguir les normes de conducta establertes, no perquè siguin millors o pitjors que altres, cosa que no podem saber, sinó per mer pragmatisme, però en la seva conducta el savi no ha de deixar-se impressionar per les coses externes, ja que la felicitat només s'aconsegueix per l'ataràxia.

En l'època moderna la filosofia de Pirró va ser especialment valorada per Nietzsche, que el considerava com un dels últims genuïns representants de la filosofia grega posterior a la traïció comesa per S˛crates i prosseguida per Platˇ, els qui, segons Nietzsche, van ser els responsables de la decadència dels autèntics valors (veure text).
 

Licencia de Creative Commons
Aquesta obra estÓ sota una llicŔncia de Creative Commons.